EL SISTEMA ELÈCTRIC ESPANYOL. L’INTENT DE DEMORAR LA INELUDIBLE GENERACIÓ EN ENERGIES RENOVABLES

Jordi Pujol Soler (Enginyer industrial)

A continuació s’exposen unes  dades sobre el sistema elèctric  de l’Estat espanyol, per  situar i contextualitzar la nova legislació sobre les energies renovables i el  tema tarifari, volgudament complex i abstrús:

ENERGIES RENOVABLES:

  • El territori de l’Estat espanyol té un clima privilegiat per a la generació elèctrica renovable (sol i vent). Un camí planer per deixar de comprar combustibles fòssils a l’exterior i invertir en el propi país. L’any 2013 es van pagar a l’exterior  50.000 milions € (5% del PIB) per la compra de petroli, gas i carbó, que és un flux monetari que surt del país i l’empobreix. Està numèricament demostrat que és factible, tant econòmicament com físicament, de portar a terme la transició global a energies renovables (eòlica, fotovoltaica, termosolar…) en un període relativament curt: es podrien cobrir pràcticament totes les necessitats energètiques industrials i domèstiques, tant tèrmiques (calefacció, aire condicionat…), com de mobilitat (cotxe elèctric…), com les pròpiament elèctriques (màquines elèctriques…). Això mateix pot aplicar-se a Catalunya.
  • renewable-energy-sourcesLa majoria d’instal·lacions renovables portades a terme fins ara a l’Estat espanyol s’han fet a l’empara d’una legislació que  ha afavorit la generació elèctrica renovable (l’electricitat generada per particulars es podia injectar a la xarxa i la Companya elèctrica l’havia de comprar a un preu superior al que després la podia vendre; la diferència anava a càrrec tots els usuaris d’electricitat). La finalitat era estimular l’avenç i implantació d’aquestes noves tecnologies renovables (eòlica, fotovoltaica, termosolar…). Aquest model va ser copiat d’Alemanya on ha tingut uns resultats molt positius amb la implantació de moltes cooperatives i una generació mot distribuïda per tot el territori. A l’Estat espanyol, en especial en les fotovoltaiques, aquesta legislació s’ha dut a terme en molts casos amb picaresca a través de grups bancaris i grans inversors i amb el vist i plau de l’Administració pública; s’han realitzat instal·lacions de gran potència, tractades contractualment com si fossin moltes de petita potència (per exemple: una instal.lació de 2.000 kW com  20 unitats de 100 kW cadascuna). Així aconseguien que se’ls apliqués un preu de venda d’energia a la xarxa per a la petita potència, que era superior al que s’aplicava a la gran potència. Una altra diferència respecte Alemanya, és que allà el preu de compra de l’electricitat injectada a la xarxa, en les noves instal·lacions que s’hi anaven incorporant, anava disminuint en funció de l’increment del rendiment, que no ha parat de millorar ostensiblement durant els últims anys. A l’Estat espanyol no hi ha hagut aquesta adaptació als majors rendiments. La copia d’Alemanya s’ha fet malament i l’aplicació amb picaresca i el vist i plau de l’Administració.
  • Com que aquesta generació renovable d’electricitat afecta el negoci de les grans empreses elèctriques que produeixen amb sistemes convencionals (centrals de gas, fuel, carbó…), aquestes corporacions estan intentant aconseguir una nova legislació que penalitzi amb efectes retroactius la generació amb renovables, amb la finalitat de paralitzar aquest tipus d’instal·lacions, tot i el gravíssim perjudici que pot suposar  per a l’economia, el benestar i el futur general del país. Això en un moment en que el cost de la generació en renovables està al mateix nivell o inferior que la generació tèrmica convencional. Però el que és evident és que aquesta ineludible transició a renovables   la podran demorar però de cap manera aturar.

EL DÈFICIT TARIFARI:

  • L’Estat regula les tarifes que poden cobrar les elèctriques als consumidors que s’acullen al que es denomina TUR (Tarifa d’Últim Recurs), amb potència inferior a 10kW, i que comprèn la majoria de contractes domèstics.
  • El “Dèficit tarifari” és la diferència entre les despeses “reconegudes” de les empreses elèctriques i els ingressos. Però aquestes despeses que declaren, i que l’Estat reconeix i accepta, no són les reals; estan inflades i, per tant el deute tarifari no és real. És una comptabilitat fictícia. En aquestes despeses hi estan incloses amortitzacions de nuclears o hidroelèctriques que estan sobradament  amortitzades. També costos per “capacitat” en centrals que no estan en servei, però disponibles, etc. Una comptabilitat absenta de transparència i no contrastada. Aquest “dèficit tarifari” fictici, que actualment és de 26.000 MM, està avalat per l’Estat amb el Fondo de Titulación del Déficit del Sistema Eléctrico (FADE), amb càrrec als consumidors. Actualment és un derivat financer. Cal recordar que el Congrés de Diputats espanyol, en sessió del 26 de juny 2013, va rebutjar per majoria que s’audités el sistema elèctric.

UNA ALTRA BOMBOLLA: L’ELÈCTRICA

  • Les Companyies elèctriques, des de l’any 2000 al 2010  pel seu compte i pel seu interès, van fer unes inversions desproporcionades en noves centrals elèctriques de gas, denominades de cicle combinat (centrals de gas amb turbina de gas i de vapor), en previsió que la demanda d’electricitat aniria augmentant desaforadament. Es parla de les bombolles immobiliària i financera i, en canvi, estranyament, no es parla de la gran bombolla elèctrica. La realitat és  que la demanda d’electricitat no sols no ha augmentat sinó que ha disminuït un 30% des de l’any 2008.
  • ciclo_combinadoLa potència instal.lada, durant aquests 10 anys, d’aquestes noves centrals de gas ha sigut de 25.000 MW (megawatt). Per veure el que significa  la inversió feta, fixem-nos en dues dades:  la potència actual total instal.lada és de l’entorn de 100.000 MW (aquestes noves centrals representen, doncs, un 25%);  la màxima potència demandada  és de l’ordre dels 45.000 MW (no arriba al 50% dels 100.000 MW de potència total instal·lada). En conseqüència, aquestes noves instal·lacions en general tenen una producció baixíssima i estan desaprofitades. Aquest 2013 han treballat unes 1.000 hores de les 8.760 hores anuals.
  • Ara bé, qui  pagarà aquestes instal·lacions que els han costat a l’entorn del 20.000 MM €., finançades per la banca i avalades per l’Estat?. Aquí tenim un dels elements per anar entrant en el  tema del “dèficit tarifari”, al qual han encabit aquestes amortitzacions.
  • L’afirmació, que s’està fent circular, que el “dèficit tarifari” és degut als ajuts de l’Estat a les energies renovables és falsa. Aquest suposat “dèficit tarifari”, com ja s’ha vist, està format per molts altres conceptes (comptabilitat fictícia, inversions desmesurades en generació amb gas…). Convé tenir molt present que les energies renovables contribueixen a la reducció de la factura exterior per compra de combustibles fòssils (petroli, gas i carbó) i que el suport econòmic a les renovables queda sobradament compensat per l’estalvi en la compra de combustibles. En comptes de plantejar la generació eòlica, fotovoltaica, termosolar com la vertadera solució de futur, és aberrant demonitzar-la i plantejar-la com una competència negativa a la generació amb fòssils.
  • Aquests dies també hem pogut llegir a la premsa fal.làcies com que el sobredimensionat actual en la generació elèctrica és degut a la gran quantitat d’instal.lacions renovables (eòlica i solars) implantades aquests últims anys, posant en un mateix sac la generació amb renovables (vent i sol gratuïts) i la generació amb fòssils (petroli, gas i carbó d’importació). Un exemple per comprovar la poca racionalitat d’aquesta fal.làcia: Pressuposem que necessitarem 100 kWh per escalfar. Emmagatzemem llenya del nostre bosc que tenim a l’abast i gratuïta per una capacitat de 50 kWh i ens fem portar llenya, comprada, per una capacitat de 50 kWh d’un proveïdor que està a 500 kM. Resulta que al final tan sols necessitem 50 kWh en comptes dels 100 kWh. Amb la fal.làcia que s’exposava abans és com si en comptes de lamentar d’haver gastat diners per fer portar llenya de 500 kM raonéssim “quina llàstima d’haver emmagatzemat la llenya del nostre bosc… si en teníem prou amb la dels 50 kWh que havíem  comprat”. El més xocant es que aquest tipus argument ha estat  exposat per veus reconegudes i autoritzades.

LES SUBHASTES PER FIXAR EL PREU DE L’ELECTRICITAT:

  • oligopolio-electricoUna part important del preu que les elèctriques facturaran durant un trimestre s’obté mitjançant una subhasta en la que l’Estat indica l’energia total a subministrar i cada empresa generadora oferta una quantitat d’energia a un preu unitari, en funció del sistema de generació (gran hidroelèctrica, de gas, de carbó, de fuel…). Tothom, ara, ha constatat i molts han confessat l’estructura fosca, abstrusa, sense transparència i inintel·ligible d’aquest sistema, que beneficia a uns quants. Alguns detalls:
    • Les empreses generadores poden controlar el preu final de la subhasta amb prèvies parades tècniques oportunes, substituint hidroelèctrica per gas o carbó, que fa pujar el preu i també amb acords previs entre elles. El més greu és que amb aquestes operacions s’augmenta la dependència externa dels combustibles fòssils. El gas o el carbó cal comprar-lo mentre que  l’aigua dels embassaments, el sol i l’aire són gratuïts. Durant el tercer trimestre de 2013 van fer baixar la producció hidràulica tot i que el nivell dels pantans era elevat.
    • Moltes  despeses “reconegudes” però no auditades, es traslladen al terme fix de potència en la factura, la qual cosa no estimula l’estalvi d’energia.
    • Segons la llei, les empreses generadores que participen en les subhastes han de ser empreses independents, com també les de transport i distribució. La realitat no és així, ja que sovint estan en el mateix grup empresarial, formalment vestides com a independents. A més hi participen bancs, fons d’inversió i altres intermediaris amb el mercat de futurs, com Morgan Stanley, Goldman Sachs, Royal Bank of Scotland… En resum, un reduït nombre d’empreses tenen el control  total i un risc nul, ja que els guanys i pèrdues entre generació i comercialització queden compensats i al final tot va a unes poques mans.

COM HAURIA DE SER LA FACTURA ELÈCTRICA:

  • En el model actual de la generació elèctrica, els preus del kWh haurien de ser progressius. El consum bàsic barat. A mesura que s’anés  entrant en consums que es podrien considerar de malbaratament, ineficiència o confort abusiu, els preus del kWh haurien d’anar augmentant fins a penalitzar, fomentant així l’estalvi energètic. I sempre  garantint que l’electricitat, com a bé de primera necessitat, no pot ser objecte d’especulació.
Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *